12. Balada, de Jaume Cabré.

En tercera persona.

La Zorka, la protagonista, una mare que està trista perquè se’n van emportar al seu fill, el Vlada, un noi que no sabia ni llegir i que bavava molt, a la guerra. Ella patia molt que el seu fill morís.

Es va acostumar a seure sobre la taula del menjador, recordant temps de la infantesa del seu fill o el seu somriure o quan un cavall va matar al marit de la Zorka, el Petar Stikovic, quan el Vlada encara no havia nascut. També recordava quan era fadrina, la més bonica de la Casa Negra (la seva família). Recordava la rialla del seu fill i a la dona els dies se li feien més curts.

Prenia menjar precuinat per poder pensar més temps en el seu fill. Cada dia sortia direcció al camí per on es van emportar al seu fill. La gent de la localitat no li preguntava res però algunes persones, com les veïnes, estaven preocupades.

El dia que es va complia tres mesos, va plorar molt i va intentar que ningú l’escoltés.

La guerra va començar i ella s’anava al pont del Gel, cada migdia, quan hi havia toc de queda al poble, per veure els cossos de soldats morts que passaven que eren transportats pel riu i la seva vall (anomenada Rzav).

Un dia, era migdia i ella es va trobar amb un grup de militars dirigits pel caporal. El grup la va avisar que a aquelles hores no podia circular ja que era perillós. Ella no va fer cas de l’avís i continuà fins al pont. El caporal, enfurismat, va demanar als seus homes que disparessin a la dona. Un noi li donar a l’esquena. Encara es bellugava, però li quedava poc de vida. No sofria ja que ja havia patit molt mentre el seu fill estava a la guerra. El militar, satisfet, va liquidar a la senyora, endossant-li una bala en el crani.

Aquell noi era el seu fill, aquell noi que no pensava i bavejava molt, aquell noi sense família ni religió. FI.