11. Aigua, de Toni Sala.

En primera persona.

L’aigua que veu al seu voltant li fan pensar en records del passat quan ell tenia 14 anys i quan era adult. Ara, el protagonista, és d’edat avançada.

Hi recorda que tenia catorze anys i estava a la piscina, ajagut al terra, sentint la calor del terra, escoltant una música d’orquestra que provenia d’uns altaveus. Allà mateix hi havia una noia sobre un matalàs, una noia adolescent.

Després, tot seguit, recorda quan era adult i estava amb la seva dona i la seva filla, quan era l’hora de dinar. En aquell moment mira per la finestra de la casa i veu la piscina d’abans amb la noia d’abans, ara de trenta anys, morena.

Torna al present, fa la becaina i se’n va al casal de jubilats per jugar al dòmino. Allà passa tardes avorrides, sempre passa el mateix. Aquell dia li ha tocat posar-se al costat de la finestra i plou. Davant del casal hi ha un bar, només hi ha una dona que no es mou d’allà tot i que estigui fen trons, ell pensa que esperaria a algú i per això no es mou (aquella dona pot ser la mateixa que abans ha recordat en la piscina).

S’acomiada dels companys del casal i s’assenta a la terrassa del bar ja que encara no vol anar a sa casa perquè no hi ha ningú (la seva filla es va casar fa un mes i la seva dona sembla que va morir). El cambrer li porta una cervesa. En aquell moment no plou però el temps té ganes que ho faci. Comença a ploure i entra al bar. La cervesa es queda a fora i s’omple d’aigua.

A dins del bar, li entren ganes d’anar al lavabo. L’aigua li torna als records: ve una porta del bar oberta, i, a dins, es veu el menjador de casa seva, més nét que com el té. Hi veu també una finestra en la que es veu que no plou (a més, hi veu la piscina de l’hotel d’abans) i que contrasta amb una en la que es veu que sí que plou. En una tercera finestra hi veu un supermercat i una dependenta vella (la dona de la piscina). Li prové la veu de la seva dona i els plors de sa filla quan tenia tres anys. A més, hi veu a una dona (la seva dona) amb quaranta anys. La dependenta del supermercat desapareix darrere d’una pila de llaunes.

Para de ploure i s’assenta a fora una altra vegada i amb una altre cervesa. Perd l’esperança amb algú, sent que no arriba, sent enyorança i buit davant la inexistència de la seva dona al seu costat.

Se’n va al supermercat i compra algunes llaunes de tomàquet (les que tapaven a la dependenta que va recordar). Per la finestra del super veia el casal de jubilats, hi feien un ball. No suportava que molts vells i velles ballessin com si retornessin al passat i a la joventut.

A fora l’espera el seu gendre per anar a l’hotel i la piscina que ell recordava quan tenia catorze anys. L’hotel està tancat i tot està deixat. La piscina està buida. Ell se’n recordava del so del la música, encara que els altaveus ja no hi eren. Pensa en aquell moment que es llençava a la piscina i que quan sortiria podria veure a aquella noia que sempre havia amat, la noia del matalàs inflable, la noia de la piscina i del supermercat. FI.