ÍNDEX

1. Fet d’armes, Pere Calders.

2. La nostra guerra, de Sergi Pàmies.

3. A nivell de croissant, de Sergi Pàmies.

4. Formació professional, de Sergi Pàmies.

5. La monarquia, de Quim Monzó.

6. Amb el cor a la mà, de Quim Monzó.

7. “Uf, va dir ell”, de Quim Monzó.

8. Biografia, de Quim Monzó.

9. Tot de prats als ulls, de Quim Monzó.

10. Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera.

11. Aigua, de Toni Sala.

12. Balada, de Jaume Cabré.

 

 

 

 

 

 

 

 

12. Balada, de Jaume Cabré.

En tercera persona.

La Zorka, la protagonista, una mare que està trista perquè se’n van emportar al seu fill, el Vlada, un noi que no sabia ni llegir i que bavava molt, a la guerra. Ella patia molt que el seu fill morís.

Es va acostumar a seure sobre la taula del menjador, recordant temps de la infantesa del seu fill o el seu somriure o quan un cavall va matar al marit de la Zorka, el Petar Stikovic, quan el Vlada encara no havia nascut. També recordava quan era fadrina, la més bonica de la Casa Negra (la seva família). Recordava la rialla del seu fill i a la dona els dies se li feien més curts.

Prenia menjar precuinat per poder pensar més temps en el seu fill. Cada dia sortia direcció al camí per on es van emportar al seu fill. La gent de la localitat no li preguntava res però algunes persones, com les veïnes, estaven preocupades.

El dia que es va complia tres mesos, va plorar molt i va intentar que ningú l’escoltés.

La guerra va començar i ella s’anava al pont del Gel, cada migdia, quan hi havia toc de queda al poble, per veure els cossos de soldats morts que passaven que eren transportats pel riu i la seva vall (anomenada Rzav).

Un dia, era migdia i ella es va trobar amb un grup de militars dirigits pel caporal. El grup la va avisar que a aquelles hores no podia circular ja que era perillós. Ella no va fer cas de l’avís i continuà fins al pont. El caporal, enfurismat, va demanar als seus homes que disparessin a la dona. Un noi li donar a l’esquena. Encara es bellugava, però li quedava poc de vida. No sofria ja que ja havia patit molt mentre el seu fill estava a la guerra. El militar, satisfet, va liquidar a la senyora, endossant-li una bala en el crani.

Aquell noi era el seu fill, aquell noi que no pensava i bavejava molt, aquell noi sense família ni religió. FI.

11. Aigua, de Toni Sala.

En primera persona.

L’aigua que veu al seu voltant li fan pensar en records del passat quan ell tenia 14 anys i quan era adult. Ara, el protagonista, és d’edat avançada.

Hi recorda que tenia catorze anys i estava a la piscina, ajagut al terra, sentint la calor del terra, escoltant una música d’orquestra que provenia d’uns altaveus. Allà mateix hi havia una noia sobre un matalàs, una noia adolescent.

Després, tot seguit, recorda quan era adult i estava amb la seva dona i la seva filla, quan era l’hora de dinar. En aquell moment mira per la finestra de la casa i veu la piscina d’abans amb la noia d’abans, ara de trenta anys, morena.

Torna al present, fa la becaina i se’n va al casal de jubilats per jugar al dòmino. Allà passa tardes avorrides, sempre passa el mateix. Aquell dia li ha tocat posar-se al costat de la finestra i plou. Davant del casal hi ha un bar, només hi ha una dona que no es mou d’allà tot i que estigui fen trons, ell pensa que esperaria a algú i per això no es mou (aquella dona pot ser la mateixa que abans ha recordat en la piscina).

S’acomiada dels companys del casal i s’assenta a la terrassa del bar ja que encara no vol anar a sa casa perquè no hi ha ningú (la seva filla es va casar fa un mes i la seva dona sembla que va morir). El cambrer li porta una cervesa. En aquell moment no plou però el temps té ganes que ho faci. Comença a ploure i entra al bar. La cervesa es queda a fora i s’omple d’aigua.

A dins del bar, li entren ganes d’anar al lavabo. L’aigua li torna als records: ve una porta del bar oberta, i, a dins, es veu el menjador de casa seva, més nét que com el té. Hi veu també una finestra en la que es veu que no plou (a més, hi veu la piscina de l’hotel d’abans) i que contrasta amb una en la que es veu que sí que plou. En una tercera finestra hi veu un supermercat i una dependenta vella (la dona de la piscina). Li prové la veu de la seva dona i els plors de sa filla quan tenia tres anys. A més, hi veu a una dona (la seva dona) amb quaranta anys. La dependenta del supermercat desapareix darrere d’una pila de llaunes.

Para de ploure i s’assenta a fora una altra vegada i amb una altre cervesa. Perd l’esperança amb algú, sent que no arriba, sent enyorança i buit davant la inexistència de la seva dona al seu costat.

Se’n va al supermercat i compra algunes llaunes de tomàquet (les que tapaven a la dependenta que va recordar). Per la finestra del super veia el casal de jubilats, hi feien un ball. No suportava que molts vells i velles ballessin com si retornessin al passat i a la joventut.

A fora l’espera el seu gendre per anar a l’hotel i la piscina que ell recordava quan tenia catorze anys. L’hotel està tancat i tot està deixat. La piscina està buida. Ell se’n recordava del so del la música, encara que els altaveus ja no hi eren. Pensa en aquell moment que es llençava a la piscina i que quan sortiria podria veure a aquella noia que sempre havia amat, la noia del matalàs inflable, la noia de la piscina i del supermercat. FI.

10. Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera.

En primera persona, és una carta dirigida al seu amor de la seva vida.

La protagonista (no sabem el seu nom) enyora la mar com a mitjà d’unió entre els dos enamorats i recorda constantment el passat que va tenir amb el seu amor, la seva professora Maria. La Maria era homosexual, ella bisexual per pressió.

Recorda quan es van trobar per primera vegada i van tenir el primer contacte. Va ser a un teatre, ella, la protagonista, era adolescent. Van començar a sortir, sortien i passejaven pels carrers de la ciutat de Mallorca i també pel camp.

La seva relació es va trencar després de 8 mesos i sis dies quan l’adolescent va a estiuejar a Barcelona. Es va trencar per haver-se provocat un escàndol públic i els comentaris que es feien al respecte. Elles es volien mútuament. Un dia abans del trencament, es trobaren al passeig marítim i se’n van anar en vaixell enmig del mar. Allà es van despullar i “va començar l’aventura” i el seu procés per arribar a la bellesa.

Es va anar a Barcelona, amb els seus oncles. No sortia pas a fer el que es fa a l’estiu: sortir a passejar, a la platja, a prendre el sol.. No. Ella no volia oblidar-se de la seva estimada. Va començar a escriure cartes però que no van ser respostes ja que la Maria no va voler l’adreça de la casa dels oncles de la noia. Pensava que, si estigués en aquell moment amb ella, l’ajudaria en acabar la tesi.

Va acabar l’estiu, i van començar les classes (el curs era l’any 1964-1965). Es van tornar a veure, ja que la Maria era la professora de la noia. La Maria desviava la mirada, però per la tarda, quan la noia passejava pels mateixos carrers que quan ho feien juntes, la Maria va passar pel seu costat amb el seu cotxe. Parlen a dins del cotxe i la Maria ho deixa ben clar: diu que l’amor entre elles no té finalitat i ho han de deixar. La noia no ho volia això.

Passaren els mesos, i al final de curs, la noia va començar amb un noi basc que es deia Jaume. La Maria es va molestar i espiava a la parella constantment. Un dia, parlen entre elles: la Maria es preocupa per l’adolescent, però ella li respon que les coses van perfectament amb el Jaume i que vol que continuï tot així.

La noia, que ja no era tan adolescent, es va anar a estudiar a Barcelona (Es considera que la noia ja ho havia deixat amb el Jaume quan es va a anar a Barcelona). Les dues dones es comencen a enviar cartes entre les dues. S’enviaven cartes tristes i alhora amoroses. Un dia, ella va escriure una carta molt llarga en la que explicava que encara estava molt enamorada del seu amor i  que va trencar i va llençar per la finestra. Va pensar en el seu amic Miquel, que l’havien empresonat després de ser detingut en una manifestació, en la qual també hi havia participat la protagonista. Tenia una barreja de sentiments: la tristesa pel seu amic i el record del seu amor.

Els anys passaven molt de pressa per la noia. No anava gaire a les classes i s’avorria quan anava. Van ser cinc anys presenciant conferències, llegint llibres, assistint a festivals, reunions de la CCOO i el PSUC.

Als estius, les dues dones no coincidien. La Maria tenia viatges a l’estranger per a congressos de matemàtiques (ella era la professora de matemàtiques, per tant). Fins i tot, una persona rica se la va voler emportar als EEUU, però que finalment no va acceptar. Això volia dir que encara continuava l’amor mutu entre les dos, ella ho representava amb les cartes amoroses que enviava i la Maria deixant perdre una ocasió molt bona de futur.

Mesos després, la protagonista va acabar la seva carrera (la de Matemàtiques, igual que la Maria) i va publicar que es casaria amb un company de curs, en Toni, que ja sabia la relació que va tenir la noia amb la seva professora. Van avisar perquè hi anés la Maria a presenciar-ho, ella va acceptar. El dia de la boda, la professora va desitjar felicitat a la parella, però ho deia amb nerviositat i dolor, llavors la Maria es va posar a plorar a l’instant.

Torna a la realitat (parla en futur al darrer paràgraf) (el narrador ho explica quan encara les cartes encara no han arribat a les mans de la Maria). Ella, la protagonista, anuncia que tindrà una filla i té por de morir quan la nina (ja que vol que sigui nena) hi nasqués. Si mor, vol que li posin Maria i que l’enterrin al mar, el nexe d’unió de les dues dones. A més, desitja que la Maria (la professora) sigui enterrada damunt de la protagonista, per estar juntes al mar, a un altre món.

9. Tot de prats als ulls, de Quim Monzó.

Parla referint-se a algú, a la noia, i en primera persona.

Un noi (això ho sembla) admira a una noia d’ulls negres, galtes roges i llavis humits. Aquesta dona va poques vegades a casa, i ell espera amb ànsies l’arribada d’ella. Ella parla poc i només arribar, es va al sofà i es posa a mirar el sostre, moment que ell aprofita per despullar-la sense molestar-la (es pot pensar que fan l’amor). Ell dormia al sofà perquè tenia por dels moviments perillosos que ella feia a la cama. Ella es despertava sempre la primera i obria la finestra i s’anava en un moment.

Quan s’anava ell no sabia quan tornaria. Mentre ella no estava a casa, ell passejava pel carrer, comprava llibres, mirava diaris, mirava les cames i culs de les noies, anava al cinema, sopava hamburgueses i bevia vi, que no li agradava molt... Arribava a casa i l’esperava llegint un llibre al llit, i com no arribava s’adormia. Així va estar uns dies fins que es va cansar de fer el mateix. Va decidir quedar-se a casa i no es movia del llit. Menjava pa i llet però molt poc, passava fam. Veia passar els dies sense comptar-los, veia els rajos del sol que passaven per la finestra i se n’anaven.

Un dia va arribar, com sempre, sense dir ni hola i pàl·lida. Ell es va aixecar del llit i la va despullar una altra vegada com abans, com si fos un retorn al passat o la mateixa rutina de sempre quan ella tornava. FI.